Diversos talla i enganxa

Els últims 40 anys a l’Estat s’han guanyat 15 anys més en esperança de vida. Es calcula que la meitat de les nenes nascudes el 2018 viuran més de 100 anys.
En aquests anys la globalització a beneficiat a uns quants i perjudicat a uns altres. Resumint la globalització a estat contrària a l’equitat estripant una part fonamental del contracte social. La població menys qualificada ha vist reduir els seus salaris, els preus dels lloguers han deixat d’estar a l’abast de molts ciutadans. Per alguns sembla que més que augmentar l’esperança de vida els augmenta l’esperança, o la certesa, de misèria.
Entretant 11.194 persones que havien sol·licitat ajudes a la dependència van morir entre el 2013 i el 2017 sense arribar mai a rebre-les. I actualment hi ha 18.438 persones grans en llista d’espera per accedir a una plaça de residència pública. Dues dades de l’iceberg de precarietat que hi ha en habitatge, residencies, pensions, salvatges lleis del mercat i estat del benestar en general.
Són les primeres onades del “tsunami social” que se’ns ve a sobre per l’envelliment de la població. El 2051 la població de 65 anys o més haurà arribat al 30% en lloc del 18% actual, i el col·lectiu de 85 anys serà de 550.000 persones.
Gent altament depenent que passa anys esperant entrar a una residència. Morint en l’espera. Famílies humils perdent la salut cuidant l’avi amb alzheimer o quadres similars d’un dramatisme esfereïdor. I mentre, cinc mil places buides a la xarxa concertada que no s’ocupen per falta de pressupost. Aviat obtenir una plaça en una residència pública s’oferirà com un premi més de la grossa. Als no premiats se’ls pagarà directament en sofriment per a ells i familiars. I els que obtinguin una plaça, després d’anys d’espera, podran acabar la seva existència desubicats i desarrelats lluny del seu entorn. Morint desterrats en algun racó d’una comarca llunyana al seu antic món.
Per la població amb afortunat menor grau de dependència hi ha altres drames com el de l’isolament i la soledat. La gentrificació de tota l’àrea metropolitana mostra la seva cara més gossa en el contrast entre els guiris que passegen pel centre de la ciutat i els ancians desprotegits que sobreviuen com poden pels seus ravals.
Però a més del dèficit d’iniciatives públiques n’hi ha un altre d’encara més punyent. Ens creiem molt progressistes i humanistes. Però al final la ideologia s’ha convertit en un espectacle més del nostre món consumista on ser dels uns o dels altres és com ser del Barça o del Real Madrid. Contemplem passivament i polemitzem mirant el partit per la tele. Però no participem gaire en la transformació real de la societat.
Cada un de nosaltres podria col·laborar i facilitar que la nostra població pugui envellir d’una forma digne i el més autogestionada possible. Inclosos els que no tinguin recursos suficients.
Novament anem endarrerits en respecte a països del nostre entorn. Per exemple, a Dinamarca s’han afavorit l’aparició de diferents formes d’habitatge social. Principalment hi ha dues fórmules socials de tinença: les cooperatives privades (en les quals la comunitat d’inquilins és sòcia de la cooperativa propietària de l’edifici i en defineix les normes d’ús) i les associacions sense ànim de lucre (vora 800 entitats sense ànim de lucre gestionen un extens parc d’immobles, molts cops amb el suport de l’administració per tal de proporcionar lloguer social). Aquestes opcions representen el 7% i el 22% del total d’habitatges danesos, respectivament. Tot i ser la forma de tinença menys utilitzada, les cooperatives d’habitatge tenen una presència considerable, sobretot si les comparem amb la realitat catalana. El seu pes és especialment rellevant a la capital, Copenhaguen, on un terç de les unitats d’habitatge pertanyen a cooperatives d’habitatge.
Cooperatives sense ànim de lucre, habitatges en cessió d’ús, solucions imaginatives d’habitatge al marge de la propietat, el lloguer i la salvatge especulació neocapitalista del lliure mercat. Propiciant un entorn psicosocial on el sènior es pot autogestionar i envellir al costat d’iguals amb els quals fa una vida social plenament integrada. Envellint amb dignitat.
A Catalunya si visites la pàgina web de la cooperativa d’habitatge en cessió d’ús amb més antiguitat sentiràs el regust de tastar un plat xinès agredolç. A la bondat del tot el que envolta els seus plantejaments hi trobaràs molt poques iniciatives que ja han assolit el seu propòsit.
Som un país on una part important de la població es considera progressista i solidària. En un passat no tan llunyà triomfaven organitzacions com el PSUC, socialistes autogestionaris i d’altres. Disposem de terrenys públics i edificacions reformables on construir un futur digne per la nostra gent gran i població en general. Tantes paraules i discursos no es poden seguir ofegant en la individualitat de cada un de nosaltres al sofà davant el televisor i aplicant un ja s’apanyaran.
El tsunami social ja és aquí. L’onada creix imparable. El seu afrontament s’ha de fer immediatament al marge del fet que siguem una autonomia o un país sobirà. Intentar inclús que els que van a la contra per una vegada s’impliquin en un plantejament constructiu. No ens podem permetre enfrontaments polítics mentre envellim i morim sense aprofitar tot el nostre potencial de riquesa social. Al marge de banderes i altres disquisicions hem de poder confluir per aconseguir una societat més justa i digne. Respectuosa amb els nostres vells i amb tots nosaltres.

Barcelona_grande2323

 

 

 

 

 

 

Anuncios

Pocavergonyes

Seran pocavergonyes

només estan per conyes

pensant que tots som rucs

creient-los amb els ulls clucs

 

Com folls van pregonant

una democràcia important

amb tres poders separats

perquè som els més trempats

 

Mentre una ministra diu

que els jutges fan el seu viu viu

en els despatxos dels costats

pacten per qui seran manats

 

No se sap qui seran

els vocals que votaran

president del “Consejo General

del Poder Judicial”

 

Però sí que se sap

qui sortirà votat

en aquest ball de rap

que els llops han dictat

 

Estampa

En el corral estaran

els vocals que votaran

al nom que els hi manaran

POCAVERGONYES estampa 280.015

Carta des de Tabàrnia

la bestia

 

 

DSCN4242.JPG

De sempre m’agrada mirar els núvols i filosofar mentre estenc la roba al meu terrat. Ara, mentre penjo calçotets i mitjons al filferro veig més banderes espanyoles que no pas estelades, i això que hi conto la meva. Amb l’afegit, gairebé còmic, que si veig una senyera, la puc contar del “seu” cantó.
Rumio sobre moltes coses mentre estic entretingut posant les pinces. Entre d’elles, somnio en un món millor.

DSCN4054.JPG

El meu món millor més proper és la meva ciutat i la nació a la qual pertany.

I ja hi som, comencem amb el divorci entre els que sentim la nostra nació empresonada per un estat que no ens compren i maltracta, i els que es consideren dins de la unitat peninsular poc o molt gran i lliure.

L’altre dia, a l’ambulatori, la doctora ens va rebre al meu fill i a mi dient-nos que ja atén a molt pocs catalanoparlants. Que hauríem de ser una espècie protegida en aquesta zona.
Però la veritat és que en el meu poble m’expresso en català amb molta gent. A vegades, quan ho faig en castellà és l’interlocutor mateix, quan em veu fer cacofòniques catalanades, el que em convida a parlar-li en català dient-me que ell m’entén perfectament.
Aquest és un dels relatius èxits dels anys de pujolisme. La normalització lingüística i la immersió poc o molt a fet que tothom que ho vulgui m’entén. A vegades em sorprenc a mi mateix tenint converses totalment bilingues amb tota normalitat. Ells en castellà i jo en català. Quan jo era jove això no ho feia mai.

DSCN4517.JPG

Jo tinc l’estelada al meu balcó. El veí del replà de baix hi té l’espanyola. I quan ens creuem ens saludem i mai hem tingut cap problema. Hem resolt amigablement les molèsties que els provocava el meu fill mentre jugava amb la play o ells han entrat a casa meva per comprovar perquè no funcionava bé la seva antena.
Per això m’agradaria que féssim un  esforç i una  reflexió. En la confrontació directa és més difícil que res funcioni com cal. En canvi, si  no ens excitem, tot es desenvolupa força amigablement. Tots som majoritàriament bona gent.

Quan nosaltres cridem és quan ells surten a la contra i ens mostren el seu pitjor costat. A  l’inrevés també passa. Quan ells expressen la seva vena fatxa i antidemocràtica som nosaltres els legitímament ofesos.
Recordo que quan vàrem fer tantes cassolades. Al meu carrer i a la meva zona va ser contraproduent. Estaven tan farts dels nostres sorolls, que l’endemà del discurs del rei, quan va parlar el “Pugdimoni” van contraatacar no ja picant cassoles; semblava que picaven contra baranes i les bigues dels edificis. Alguns no tenen solució perque la gallineta franquista els corre per les atrèries i encara alçan el braç en quan el exites una mica. Caldria pensar que no son tots.
I a demòcrates segur que no ens guanyen. I és just començar per reconèixer que són molts els que no pensen com nosaltres. Però ens hem d’apropar a tants com pugem. Sent realistes i sabent que en una part del poble el franquisme sociològic encara està molt viu.
Cal cercar i trobar entre ells l’esperit demòcrata,  destriar el gra de la palla, buscar qui és  realment conciliador i respectuós amb la diferència i ajudar-los a desmarcar-se de les proclames populistes, feixistes o franquistes que també hi ha.

Aquí podem ser nosaltres els que apel·lem a la seva idolatrada constitució. En això podem compartir moltes coses amb ells. Com la de  tenir un treball i un habitatge digne i altres coses que proclama la”seva” constitució.
No es tracta de rendir-se ni de trair res fonamental. Però tampoc podem anar de fonamentalistes talibans.
Prou sabem que per alguns d’ells ésser conciliador ho entenen com una covardia o que ens han guanyat. Però qui realment guanya és qui defensa democràticament la seva raó.

DSCN4632.JPG
En malsons, somnio en l’arribada, per les properes municipals, d’ordes “ciudadanas” amb homes de corbata taronja. Invasió d’ultracossos proclamant falsos esperits conciliadors i altres mentides. Atiant el foc per donar ales al pitjor en tots nosaltres .
Si s’ha d’anar a la contra, anem-hi junts i per motius nobles. Al cap i a la fi, el que a mi em fa por que em tregui de la meva ciutat no són els crits de quatre fatxes. No són quatre eixelebrats a les tavernes de Tabàrnia qui realment em fa perdre la son. A mi em preocupa el preu desorbitat que pago pel meu lloguer, perquè malgrat que no visc al nucli antic de Barcelona ni davant la Sagrada Família me l’acaben d’apujar un 55%.
Hi ha moltes coses que ens uneixen a indepes i unionistes de la zona. Coses com la desprotecció social cada vegada més exagerada i la precarietat que assetja les nostres vides i que es pot palpar per les cantonades de la ciutat.

Sense cedir en l’ aberració que és fer com si fos normal tenir subjectes del conflicte empresonats, en lo demés em de fer una mica de si però no i ni blanc ni negre.

Cridant Visca Catalunya lliure, però inclusiva i cercant als demòcrates de l’altre costat.

310172_264186960299327_1179990105_n

la bestia

.

Us amenaço de mort Jutge Llarena i President Sanchez!!!

explosió

Us amenaço de mort perquè no aguanto més aquesta estupidesa. Si jo mai em veig tan desesperat com per saltar per la finestra del meu pis us juro que prefereixo morir matant. Aquest mes de juny un conciutadà del barri més humil del meu Cornellà va morir assassinat per l’avaricia especuladora del capitalisme.
Vostès, mentre ell moria, seguíeu defensant una constitució que a nosaltres no ens defensa. L’un és capaç d’empresonar i tot defensant la unitat pàtria. L’altre es fa propaganda a costa de la vida dels que són dins l’Aquarius.
Però a nosaltres, els anònims aturats o presoners d’altres precarietats, només ens doneu paraules buides mentre ens anem enfonsant en la més miserable merda.

El Jordi vivia en un pis del barri més pobre del meu poble. El seu habitatge ja era dels que aproven justet el que a la vostra constitució en dieu habitatge digne.
A vosaltres us importa un rave l’increment dels desnonaments, especialment els lligats als impagaments de lloguer. Només en el primer trimestre d’aquest any sis de cada deu famílies que han perdut la casa vivien de lloguer: 2.366 en total. Durant el 2017 13.300 famílies en lloguer es van quedar sense casa.
Jo vaig cap a ser un més en els vostres records Guinees. Us juro que jo no salto per la finestra. Abans, a mode talibà fonamentalista, me las empesco per armar-me i anar a buscar a algú de vosaltres. Jo també impartiré injustícia com vosaltres i decidiré qui és el meu botxí per matar-lo junt amb mi. I si m’emporto per davant a una dotzena, més feliç que moriré.
El Jordi va anar a Procornellà (Empresa Municipal de Promoció Social, Urbana i Econòmica de Cornellà) a resoldre el seu problema. És obvi que la cosa no va acabar de funcionar.
Fa quatre dies explicava en el meu blog la meva visita a Procornellà ( Vaja merda de país!). Feia servir un estil satíric-irònic que ara m’espanta mirant les rajoles i la barana on es va esclafar tota l’esperança del Jordi.

1528975279_887781_1528979388_noticia_normal_recorte1

“….Fa més de dos anys em van acomiadar de la feina. Em van indemnitzar amb menys diners gràcies a la reforma laboral. Ara, els pocs mesos que treballo és de forma eventual i amb molts menys drets que abans. I quan ho faig ja no és per un tercer. Ho faig per un quart que també cobra del mi perquè curro a través d’una ETT.

L’any passat vaig fer els tràmits per demostrar que visc en la misèria perquè em concedissin un ajut per pagar el lloguer. Es veu que vaig poder acreditar que sóc prou pobre perquè me’l van concedir.

Aquest any la meva situació és la mateixa que la de l’any passat. Bé, ven bé la mateixa no.

Sóc un any més vell i el febrer passat em va finalitzar el contracte de lloguer del meu pis.
El puto especulador propietari que havia de venir a parlar del contracte del pis em va trucar el dia abans. Em va dir que no vindria. Que total, pel que m’havia de dir i pel que jo li pogués contestar, ja li anava bé per telèfon.

Resumint i en poques paraules. “O pagues un augment de més del 50% respecte al que pagaves el mes passat o te’n vas. Amb els pocs pisos de lloguer que hi ha a la zona i el puto preu del mercat segur que trobo un altre pringat que hi posarà el coll”.

La trucada em va fer saltar la goma dels calçotets.

No tenia massa opcions de decisió.
Diguem tu on trobo jo un altre pis de lloguer si el primer que et demanen és un contracte de treball que no tinc.

Total. Dilatador de cul, elaboració del dol, més el que tu vulguis, i… a pagar.

No visc ni al centre històric ni davant la Sagrada Família. Sobrevisc a Cornellà en una quarta planta sense ascensor.
Però si alguna cosa sí que prospera és l’avarícia especuladora i arriba a tota l’àrea metropolitana.

Parlo de papers amb la funcionària que m’atén.
Em dóna els impresos que he d’emplenar i m’explica els documents que he d’adjuntar-hi. Jo li vaig fent les preguntes que em semblen pertinents. Arriba un moment en el qual em diu que no cal que continuem. Em notifica que com que ara pago molt més de lloguer he sobrepassat el topall màxim que hi ha i ja no tinc dret a l’ajut.

La goma de calçotets reforçada em torna a saltar.
No és que no m’ajudin una mica més perquè pago més de lloguer, és que no em donen ni un duro.

La funcionaria m’ha dit que ja puc fer la vertical, una tombarella o qualsevol altre numeret que és el que hi ha. A preguntes meves m’explica que aquest topall és el mateix des de fa uns anys i que tan sols l’han apujat per a les famílies nombroses. Les altres víctimes de l’especulació immobiliària ja sabem on ens podem anar posant el dit.

Surto de l’oficina municipal sense poder digerir el que m’acaben de dir. Ara no solament pago dos-cents cinquanta euros més de lloguer cada mes sinó que ara no tinc dret a l’ajut que tenia de quasi dos-cents euros. Dit d’una altra manera, des del mes de març viure en la mateixa xabola em costa quatre-cents cinquanta euros més que al febrer.

M’he sentit molt estimat per tots els meus representants polítics. Gratament comprovo com es desviuen per a mi i per tots els que ens anem enfonsant en la precarietat.
Quant estimo i m’aprecio des de l’últim regidor del meu poble fins al qui dirigeix l’Agència de l’Habitatge de Catalunya o al mateix president del meu país. Es desviuen lluitant per nosaltres. Moltes gràcies.
També moltes gràcies als que tant criden ( i empresonen i tot!!), en defensa de la constitució. Gràcies malgrat que no moguin un dit pel dret a l’habitatge digne que proclama la seva sacrosanta llei.”

“Encara tens sort i no ets un puto mindundi que per sobreviure has hagut de creuar el mar i no t’has ofegat pel camí ni has hagut de deixar-te estafar per pujar a una tomba flotant.”

“Viu malgrat que la teva existència doni més rèdit al propietari del teu pis i als que eventualment t’exploten quan treballes, que a tu mateix.
Menja, dorm i caga, que aquest serà el millor fruit i metàfora del que és el teu món. Una puta merda.”

suicidi-cornella-140618-1024x576

Per això us amenaço de mort. No em fa por que em vingueu a cercar. A les males, encara em donareu un sostre que ara m’esteu a punt de negar. A les males, em privareu d’una llibertat que no és tal si no tens ni on poder dormir tranquil.

Us amenaço de mort perquè és l’últim recurs que em queda. Vosaltres en teniu molts més de recursos   però està clar que no els malgastareu amb nosaltres. Som masses i massa pobres. Massa anònims, massa merda transparent i insignificant.
El desnonament del Jordi el va portar als jutjats el Banc Popular, l’entitat propietària del pis quan es va fer el contracte de lloguer. Actualment forma part de la cartera immobiliària de Blackstone, un ‘fons voltor’ nord-americà que va comprar els actius tòxics del Banc Santander.
Tot plegat tripijocs vostres. Capitalisme implacable a qui no paren ni jutges ni polítics. Però vosaltres sou els primers voltors. Sou vosaltres els qui xucleu els nostres vots i els diners dels vostres sous en aquesta gran bicoca.
Us ho juro per un Déu en el qual no crec, en el que és impossible creure, que si jo decideixo morir… morirà algun de vosaltres amb mi.

explosió

A Cornellà ens tocarà pillar?

Cornellà era dins del cinturó roig. Actualment a l’ajuntament encara governa el socialista Antonio Balmón. A les darreres municipals van guanyar amb un 38.5 % dels vots després de molts anys de majoria absoluta. Aquí hi va tenir el seu “feudo” el després insigne president Montilla. Els de Ciudadanos a aquestes últimes municipals ja van treure un 11.29 %

.arrimadas-sevillanas_1_630x630
L’escuma ciudadana  el 21-D va pujar fins un 33.4 %. El  Psoe va obtenir un 24,6% dels vots. Sumades les forces constitucionalistes van treure més d’un 63 %. Rotllo tabarnia a algunes tavernes de la ciutat.
Quin resultat podem esperar a les properes municipals?
I el que més em preocupa és quin tipus de campanya haurem de sofrir.

IMG_20180504_172857.jpg
De moment ara tot està tranquil. El Balmón inaugura placetes per aquí i per allà. El poder municipal treballa pensant en l’any vinent.
Però el que a mi em fa por és “la invasión de los ultracuerpos”. Temo l’arribada de les forces mediàtiques Ciudadanas quan s’acostin les eleccions.
Ara per ara no se’ls veu gaire gens. Si cerques informació d’ells per la xarxa, tenen una presència ridícula a Cornella malgrat els seus tres regidors. Però òbviament arribaran els “hombres de la corbata naranja”. I patirem la seva particular manera d’entendre el que és “fomentar la convivencia y la concordia entre los catalanes”. Imagino hordes d’homes amb aquest uniforme riveriano envaint els carrers de la ciutat. Em desperto sobresaltat i suat després de somniar que obtenen l’alcaldia.

IMG_20180503_191149.jpg

IMG_20180503_191132.jpg

 

 

 

 

IMG_20180506_005258

Visc a prop del camp de l’espanyol. Fins ara tan sols cal vigilar alguns vespres pels quatre alcoholitzats de les brigades blanquiazules o la guardia joven els dies de partit.
Però em somnio sortint ginyat al carrer governat per les corbates taronges. Imagino els serveis socials gestionats per un regidor d’aquestes brigades carbassa.

Em salta la goma dels calçotets de l’esglai. No me’n sé avenir.

 

 

arrimadas-sevillanas_1_630x630

Jo estimo la meva ciutat

Potser perquè estic en atur, tinc diabetis  i passejo molt per el meu poble. Potser perquè soc víctima del desmesurat augment dels lloguers i em temo acabar-ne expulsat . En definitiva,  per diverses raons me la miro i  m’estimo la meva ciutat.

Fa poc es parlava de fer malbé el carrer de les escaletes que uneix la plaça dels enamorats i l’ajuntament amb Rubió i Ors. Algú va tenir la genial idea de posar escales mecàniques i destrossar la bellesa d’aquell carrer per poder vendre modernitat i progrés. I segurament per guanyar algun vot.

Jo els proposo que es gastin els calés amb el carrer del costat. El carrer de casetes baixes anomenat Ametller o de la Llet. I no per posar-hi unes escales mecàniques malgrat hi ha el mateix desnivell que al de les escaletes. Veure-hi aquest desnivell en la llargada que hi ha entre Rubio i Ors i l’ajuntament fa ben palès que s’havien begut l’enteniment.

DSCN4755 (2)

Podrien arreglar les ridícules voreres del carrer i convertir-lo en un carrer de passeig de vianants. Faria goig tenir una altra bonica arteria urbana que surt des de l’ajuntament i dignificar un dels carrers més bells de la ciutat.

De fet, segur que no han tingut aquesta idea perquè cap dels seus acomodats regidors o tècnics no s’hi ha establert. Com sí que ha passat en algun altre indret.

DSCN4760 (2).JPG
Circular per les estretes boreres és fa imposible si vas en cotxet, en cadira de rodes o portant el carretó d’anar a comprar.

Seria tan simple com empedrar-lo igual que han fet amb el carrer Verge del Pilar amb més pena que glòria. En dos racons o tres del carrer podrien posar-hi escultures de dones assegudes en cadires abraçades a un nadó. Les dides que van donar nom al carrer de la Llet. Seria un homenatge estètic i apropiat per aquelles dones del passat que sortien amb les seves cadires a alletar fills de famílies més benestants. Com a progressistes que diuen ser i ben embolcallat podrien fer quelcom bonic i ben adaptat a com és la ciutat. I el barri centre en concret.

DSCN4767 (2).JPG

De ben segur seria un projecte més ben assolit que l’abans esmentat de Verge del Pilar. Allà el bunyol ha convertit circular per aquesta zona de la ciutat en vehicle en quelcom molt regirat. Al carrer de la llet no caldria fer cap nyap en nom dels vianants, d’especuladors o de vots. I tampoc caldria fer reformes adjacents per vendre la idea que fan una ciutat més verda.

Tot el tràfic rodat podria continuar igual que ara per però pel carrer paral.lel, el carrer Cinema Bel. Sense canviar cap senyal de trànsit ni crear cap desajust en la circulació de la ciutat.

Tan sols és una idea. Però donat que no en tenen gaires al barri centre i que s’acosten les municipals ho proposo a la recerca de seguidors. A veure si algú s’hi apunta, si no és l’ajuntament que siguin els de l’oposició consistorial. I fem alguna cosa bonica no només pensant en guanyar vots.

DSCN4774 (2)